dimecres, 1 de juny del 2016

Veritats d’una trajectòria «Xolis 02»

Josep Mª Amorós i Bayer «Xolis», un músic artista, poeta i pintor.




En aquest segon capítol de la seva vida ens presenta la seva vesant mes poètica, i per això ens acompanya el seu amic Jordi Salvà i Cortès. Am la seva veu podrem gaudir de dos poemes.




El primer porta per títol «Aquell amor» i el segon «Avis amics».Es tracta de les “Cançons sense música”; forma poètica no gens comuna, però tractada exquisidament pel Josep Maria.



Tot fent referència al capítol anterior, ha tingut la gentilesa de mostrar-nos unes fotografies que corresponen a l'obra de teatre «Marcelino pan i vino» que als 9 anys interpreta el paper principal de l’obra. Aquest fet, el marca, i, es pot dir, que és el tret de sortida els escenaris.




També es pot veure la imitació del cantant Antonio Machin en el tema de "Angelitos Negros"

                                                                     

Veritats d'una trajectòria. "Xolis 01"

Josep Mª Amorós i Bayer «Xolis», un músic artista, poeta i pintor.



Nascut a Montblanc el 1948, ja d’infant mostrava una gran predisposició per l’art; tan és així que als quatre anys d’edat, debutà, cantant, al teatre d’Acció Catòlica. Més tard entra a formar part de l’escolania parroquial, dirigida per mossèn Ramón Boqueres.
D’adolescent, forma part de diverses formacions musicals montblanquines i foranes, sempre guiat pel seu oncle i padrí Marcel·lí Bayer.

Te bon gust i predisposició per la poesia heretada dels avantpassats Bayer, família montblanquina amb arrelada tradició musical i poètica.

Afeccionat a la pintura, no fa pas gaire temps ens va delectar amb una mostra pictòrica i musical, només a l’abast de polifacètics com ell.


Home estimat pel seu caràcter afable i simpàtic i, sobre tot, per ser un montblanquí que malgrat haver viscut molts anys lluny del seu estimat Montblanc, «les illes Canàries i a Mallorca» sempre l’ha tingut present. Actualment, ja jubilat resideix a Montblanc, casat en segones núpcies.


 

dilluns, 16 de novembre del 2015

“ LA PELL ES LA FRONTERA” de Pau Civit i Poblet

El pasat dissabte dia 14 de novembre,al Museu Comarcal de Montblanc, presentació del llibre, “ LA PELL ES LA FRONTERA” , a càrrec del Sr. Josep Gomis i Martí President del Museu Arxiu de Montblanc i comptarà amb la presència del poeta montblanquí Josep Civit, del mateix autor i de l'Alcalde de Montblanc Sr. Josep Andreu

LA PELL ES LA FRONTERA”es un aiguabarreig dels versos que han nascut dins les hores i els dies, que al llarg de un any, han sacsejat l'interior de l' autor. Sense acotar el poemari en una sola temàtica, si no fruit dels moments, de l'estat d'ànim, de les coses que li van succeint , en el seu transit per la quotidianitat diària.



Trobareu als fulls de LA PELL ES LA FRONTERA, poemes de diari, amorosos, de desamor, de fracàs, amb mirades a la naturalesa, sobre el pas de la vida i les seves experiències.L'autor descriu poèticament les feines del camp, que foren a la seva infància el referent i el món on va ser educat en un temps familiar que ja no tornarà , temps de convivència amb el raïm , el vi, el blat i les antigues formes de viure en família i comunitat, també amb les imposades per la política i la religió, on la llengua i els drets eren maltractats.

Als avantpassats que varen patir la guerra, als carrers i llocs presents a la memòria i en els que l'autor es va fer gran. Escriu també sobre temes de rabiosa actualitat, drama dels refugiats , Palestina, Sàhara...

Un poemari d'amor a les persones, a la naturalesa i a la terra que el va veure néixer . 

              Pau Civit i Poblet, neix a Blancafort a poca distancia de Montblanc, (La Conca de Barberà) on actualment viu.
Escriu i llegeix poesia des de l'adolescència. Admirador i coneixedor dels paisatges i de la gent de la comarca, porta dins seu, tot el sentiment i el bagatge , que el fan escriure versos, on l'amor i el desamor, els paratges i les formes de vida, interactuen, dins els mateixos poemes. Nostàlgia, somnis trencats,ferides obertes, inquietud pel esdevenidor. 

Fa del cromatisme i la força d'aquesta terra de raim i cereal, i dels dibuixos que la configuren, una font de inspiració.
En definitiva, poesia de la experiència , sobre els grans temes de sempre, però segats, batuts, arerats i ensacats a la seva estimada terra.


dilluns, 2 de novembre del 2015

El Montblanc dels anys de l’aiguardent.

Fotografies inèdites de L.Roisin.

Aquest any, dins el programa d’activitats de la Fira de Sant Martí hi ha inclosa una activitat paral·lela consistent en una exposició de fotografíes inèdites de Montblanc de fa un segle.




L’origen de la exposició és una col·lecció de fotografíes inèdites del fotògraf francés Lucien Roisin que va fer a Montblanc a principis del segle XX. Part del seu fons fotogràfic es va convertir en postals que van circular en aquella época i que encara es conserven.

A principis de segle XX la fotografía era una tecnología incipient. No obstant, de bon principi, una colla de pioners ja començaren a utilizar-la per retratar els pobles i contrades del nostre país. Un dels més destacats fou en Lucien Roisin (1876-1942), ciutadà francés afincat a Barcelona que tot sovint viatjava pel país traient instantànies d’edificis i paisatges dels diferents pobles i ciutats que visitava. A Montblanc hi vingué uns quants cops. 

Així mateix part d’aquelles fotografíes després eren convertides en postals per a la seva distribució. Algunes botigues de la vila, aviat hi veieren l’interés comercial i començaren a vendre-les als montblanquins i viatgers. Potser la més rellevant fou la ja desapareguda Casa Calamanda, al carrer Ducat, que freqüentment encarregava noves tirades de postals responent a la creixent demanda per part dels clients. Gràcies a la iniciativa d’aquests comerços, moltes d’aquelles imatges ens han arribat a dia d’avui.
Però no totes les fotografíes es convertiren en postals. El fons de Roisin era molt extens i només una fracció veié la llum.

Com a part de la seva recerca, Eduard Contijoch ha visitat molts arxius històrics i en un d’ells, l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya que acull gran part del llegat de Roisin, hi trobà una caixa simplement etiquetada amb el nom “Montblanc”. Dins hi trobà una quarantena de plaques fotogràfiques en les que, tot i ser negatius, s’hi reconeixien paisatges de Montblanc i la seva rodalia. Un cop positivats pogué comprobar que eren fotografíes inèdites i que revel·laven de manera gràfica com era la nostra vila fa més de cent anys.

A partir d’aquí contactà l’ajuntament de la vila per convencer-los de l’interès de la troballa. No fou difícil, aviat s’adquiriren les instantànies i es pensà en alguna via per difondre d’aquest testimoni. El fet que el Montblanc que mostraven les fotografíes il·lustrava tot sovint la vinculació de la vila amb la indústria de l’aiguardent féu que es pregués la decisió de fer-ho per la fira de Sant Martí (Safrània).

En els darrers mesos, Contijoch s’ha dedicat a analitzar les fotografíes per poder datar-les a partir dels detalls que hi apareixen: l’arquitectura de les cases, els comerços, l’empedrat dels carrers, la maduresa dels arbres,… tot detall contribueix a fixar la data d’una fotografía.

Tots els visitants de la fira podrán gaudir de l’exposició d’un seguit d’instantànies que ens portaran al Montblanc de fa un segle, el Montblanc dels anys de l’aiguardent.”







dimecres, 10 de juny del 2015

Santuari de NÚRIA

El Santuari de la Mare de Deu de Núria, es situat al centre de la vall de Núria (Ripollès).


Les valls de Núria són esmentades ja el 1087, quan Guillem de Cerdanya autoritza al monestir de Ripoll a pasturar-hi el bestiar. El 1162 hi havia un hospital, per a refugi de vianants i pastors, amb la capella, dedicada a Santa Maria. Segons la tradició, l'ermità Sant Gil, procedent del desert de Fosses Marianes (Nimes) sojornà tres o quatre anys a la Vall de Núria, on bastí una capella en una cova i hi deixà l'actual imatge, una campana una olla i una creu, i tot això fou descobert per un pelegrí vingut de Dalmàcia, “Amadeu” vers el 1072.

 Els segles XIII i XIV un prevere i un o més donats tenien cura de l'hospital i de la capella; s'hi havia fundat una confraria que rebé indulgencies papals el 1162, el 1338 i el 1638. L'hospital i la confraria posseïen béns territorials a la Cerdanya i al Ripollès. El terratrèmol de 1428 destruí la capella i l'hospici, que fou refet el 1449-1460,per un privilegi de la reina Maria, pels veïns i pel rector de Queralbs, que des d'aleshores tingueren cura del santuari. La primera capella de Sant Gil, basada en la tradició fou bastida el 1615. 



 El santuari fou reconstruït en 1640-48, i hi fou afegit un cambril el 1728. Contribuí la seva popularitat l'obra de Francesc Marés Història i miracles de la sagrada imatge de Nostra Senyora de Núria, escrita poc abans del 1666 i reimpresa moltes vegades fins a la fi del segle XIX, model en el seu gènera i la qual s'anaren afegint nous miracles a cada edició. Modernament ha estat renovada l'església, sobretot a la part frontal. Hi ha una albergaria, amb capacitat per a 600 persones, i un hotel. El 1967 fou coronada canònicament la Mare de Deu. És considerada patrona dels pastors pirinencs. I es invocada contra l'esterilitat femenina, (les dones, tradicionalment, posen el cap dins l'olla).

( extret de Enciclopèdia Catalana, volum nº 10, pag 634).


Per anar a Núria de Ribes de Freser, encarem la Vall de Núria amb una carretera que ens portara a Queralbs, deixant, tot començar a la dreta un ramal que puja a Pardines. O el cremallera, que surt de Ribes de Freser i que te una estació a Queralbs. El cremallera s'enfila tot seguit vall amunt fins arribar a Núria amb un recorregut d'extraordinària vellesa muntanyenca.
Arribar a la Vall de Núria és retrobar el paisatge i la natura amb tota la seva esplendor i magnificència. La Vall de Núria és una vall pirinenca al terme municipal de Queralbs, a la comarca del Ripollès, a terres Gironines. A una altitud de 1.964 metres sobre el nivell del mar, envoltada, de cims de gairebé tres mil metres, en un ampli amfiteatre de suaus vessants en què el silenci i la pau són els protagonistes i on hi neixen multitud de fonts i torrents.


Aquesta vall és accessible mitjançant el tren cremallera o bé a peu, seguin algun dels camins de muntanya que arriben fins a Núria.
A Núria hi ha un llac artificial, en front el Santuari de la Mare de Déu de Núria que alberga una talla romànica, de fusta de la Mare de Deu i el nen. L'església actual es va inaugurar l'any 1911. Poc després es va afegir l'hotel.


Aquí es va redactar l'any 1931, concretament a l'habitació 202 del hotel el que seria l'estatut d'autonomia de Catalunya conegut com <<Estatut de Núria>>. Ratificat a les urnes el 2 d'agost de 1931 i aprovat per les Corts Generals el 9 de setembre de 1932.
L'església va esser dissenyada amb tots els elements romànics d'un temple d'aquest estil, però en versió moderna.
D'un hospital de vianants i pastors, n'ha esdevingut el complex lúdic i turístic d'avui, passant per uns itineraris excursionistes d'esquí de muntanya i esqui de pistes, que s'enfilen Vall amunt, amb pendents prou pronunciades. I un Sant Gil, amb olla i campana, invocat per les parelles estèrils, que poden romancejar amb una barca pel l'estany, o passejar per la extensa catifa d'herba que envolta tot el conjunt del Santuari.
La historia de la Vall de Núria està lligada a la llegenda i a, l'excursionisme patriòtic.
La Imatge romànica de la Mare de Déu fou segrestada en l'època del penúltim dictador per reivindicar bisbes catalans i la retornaren quan el Govern de Madrid decidí retornar a Espanya el darrer bisbe imposat a Catalunya.
El document més antic sobre la Vall de Núria data de 1087; tracta sobre uns drets de pastura que concedeix el comte de Cerdanya a l'abadia de Ripoll amb la firma dels abats de Sant Miquel de Cuixà, de Sant Martí del Canigó i del bisbe de Vic. En aquella data del 1087 no existia cap capella o ermita de Sant Gil.
Com succeïa en totes les esglésies situades prop de colls per on passaven romeus, junt al santuari es va construir un hospital, en el segle XIII, servit per donats, oblats, homes i dones, i almenys un capellà. Des d'aleshores, la casa de Sancte Marie de Anuyria rep deixes en testaments i tenia possessions, fins i tot a Ix.
L'any 1162 el papa Alexandre III autoritza la celebració de la invenció de la Mare de Déu de Núria i situa la data de la invenció cap allà a l'any 1079 (tots aquests detalls es troben en l'Arxiu de Queralbs). La imatge fou trobada en una balma junt a una creu, una campana i una olla... i, segons es diu, havia sigut amagada per sant Gil quan va haver d'abandonar la cova perseguit pel rei Witiza en el segle VIII.
No es pot tenir en consideració aquesta llegenda. És tan sols una tradició popular sense argumentació arqueològica escrita. Almenys, pel que fa a la imatge, que fou treballada a finals del segle XII o principis del XIII i la data de la inversió és l'any 1079: devia ser una altra marededéu...


La imatge romànica de la Mare de Déu de Núria, que es conserva dins del santuari, “no la que s'exposa per la veneració fels fidels”, mesura 56 cm d'alçària. Seu en un rústec setial amb els dos muntants acabats en bola. A imitació dels pastors, dels quals és protectora, porta una mena de samarra per damunt de la túnica. No porta vel. Duu una corona posada sobre la cabellera, amb ratlla al mig. El mantell, tanca al coll, li cau per les espatlles i pel genolls. El vestit arriba fins els peus i deixa veure la punta de les sandàlies.
La imatge de l'Infant no porta samarra i està assegut sobre el genoll esquerre, beneint am la mà dreta i portant un llibre a l'esquerra. No porta corona.

A uns 300 m del santuari hi ha l'ermita de Sant Gil, junt a l'estany.
El santuari és gairebé a 2.000 metres d'altitud, en un punt on conflueixen tres valls: a ponent hi ha la vall de Finestrelles, amb la vall subsidiària de la coma de l'embut; al nord la vall d'Eina i a llevant la vall de les Molleres, formada per la del Nou-creus i la de Nou-fonts.
El conjunt de totes aquestes altres valls, constitueix una capçalera muntanyenca encerclada per una llarga i alta carena semicircular que la tanca per l'est, el nord i l'oest per damunt dels 2.700 metres; el cim més alt és el Puigmal (2.910 m). Pel sud, un rocam dur i enlairat tanca el conjunt d'aquestes valls.
Les aigües del riu de Núria poden escolar-se només per unes estretes i profundes gorges , fins a trobar-se amb la vall del Freser, riu que a Ripoll s'uneix al Ter.
Els materials que constitueixen el substrat rocós de Núria són dels més antics del Pirineu, Es tracta de roques molt velles que han estat intensament transformades pels esforços i les pressions rebudes al llarg de la historia geològica d'aquest territori pirinenc.
Tot plegat fa que, Núria, el relleu sigui abrupte i el clima fred i plujós. Hi dominen els boscos de roure, de pi roig i de pi negre, però als vessants més alts, només pot subsistir-hi el prat alpí. L'accés ha estat tradicionalment difícil, en especial a l'hivern, amb els corriols nevats i glaçats.


Les grans unitats de relleu del territori pirinenc quedaren configurades d'ençà dels plegaments de mitjan terciari. La fesomia de detalls de les valls i les altes carenes pirinenques, però, es deu als esdeveniments posteriors. El fet més significatiu, al Pirineu, va ésser el refredament acusat del clima, ja durant l'època quaternària, com a conseqüència del qual es formaren glaceres que ompliren de glaç moltes valls al llarg d'uns quants quilometres. Per sobre de Núria des del Puigmal fins a Torreneules, les capçaleres de les valls esdevingueren circs glacials des dels quals descendiren llengües de glaç. 

 A Núria confluïen les procedents de la vall de Finestrelles, d'Eina i de Molleres, on a causa de l'enorme acumulació de glaç s'origina la formació de l'ampla vall i el pla on actualment està situat el santuari.


Més endavant, la massa de glaç es veié obligada a superar l'obstacle del rocam dur (gnis) que forma les gorges, polint-lo i desgastant-lo. La glacera procedent de Núria encara rebia dues llengües més glaç procedents de les comes de Fontnegra i de Fontalba, una per cada costat. La glacera descendí fins a uns 1.200 metres d'altitud, a la rodalia de Queralbs, després d'haver-se unit, poc abans, amb la glacera procedent de la vall de Freser.
El relleu enlairat de la Vall de Núria i la relativa proximitat a la Mediterrània condicionen un clima d'alta muntanya relativament humit. L'hivern és l'estació amb menys precipitació i la més irregular, tot i que majoritàriament és en forma de neu.
La durada de la neu cobrint el sòl és molt variable, segons els anys. Al santuari de Núria, els darrers anys, ha oscil-lat entre 62 i 64 dies. A mes altitud la durada de la neu s'allarga considerablement. En els racons on la neu s'acumula, té lloc la formació de congestes que no es fonen del tot fins a la darreria d'estiu.

Les temperatures són fredes o fresques tot l'any, progressivament més baixes amb l'altitud. Gener sol ser el més fred, i juliol i agost els mes càlids.
En el paisatge de l'alta muntanya els arbres dominants sempre són els pins. El pi roig no puja gaire més dels 1.500 m, i ben aviat el pi negre és l'arbre dominant. La zona entre els 1.700 m i els 2.400 m correspon al tipus de vegetació conegut com a estatge subalpí.
Els boscos de pi negre ocupen a Núria un espai més reduït del que ocuparien de manera natural, a causa de la necessitat, que es va tenir duran molt de temps, de llenya per a escalfar-se i de troncs per a la construcció, aixi com per facilitar terrenys oberts per el pasturatge dels animals domèstics. La destrucció del bosc va comportar l'expansió dels matollars de neret i de ginebró, com també dels de boixerola i bàlec.

El pi negre és una de les espècies vegetals més significatives de l'estatge subalpí. Aquesta conífera resisteix molt bé la cruesa de l'hivern. L'exposició a les baixes temperatures, el vent i les fortes nevades, fan que gairebé mai no sobrepassi els vint metres d'alçada i que sovint, se li torcin el troc i les branques. Aleshores, és probable que no puguem observar la seva silueta habitual, que, amb branques que li neixen des de la part inferior, sol tenir una forma cònica. L'escorça és grisa i les fulles, curtes i fortes, són d'un verd molt fosc.
( Aquestes tonalitats són l'origen del seu nom vulgar ).

L'aspecte del prat alpí és d'una formació herbàcia baixa, sempre verda a l'estiu, amb canvis successius de color pel predomini d'unes o d'altres plantes amb flors grosses i vistoses, com les gencianes, els safrans, les prímules, els marcòlics, les tores i els ranuncles. La humitat del sòl i les tempestes freqüents garanteixen la verdor estiuenca, fins que les primeres glaçades transformen el color verd en marró clar i groguenc, tot esperant que la neu les tapi de nou.
Els bolets tenen un paper important en el manteniment de l'equilibri ecològic perquè descomponen la matèria i la transformen en substàncies aprofitables per alimentar altres espècies. A la primavera i principalment al final de l'estiu i a la tardor, els boscos i els prats s'omplen d'una gran varietat de bolets.
El predomini de prats i boscos oberts afavoreix la presència d'herbívors grans (cérvols, isards, cabres salvatges ) a l'alta muntanya, en especial durant l'estiu. Però, des de fa segles i per tal d'afavorir els animals domèstics, l'home els ha perseguit fins a fer-ne desaparèixer alguns. Els exemples més clars són el óssos i els llops.

Els darrers anys, la situació s'ha capgirat i alguns herbívors viuen de nou en el vessants de Núria . La recuperació de l'isard ha estat possible gràcies al fet que l'any 1966 es va establir la Reserva Nacional de Caça de Freser-Setcases i se'n prohibí la caça. També hi ha hagut una recolonització de muflons i marmotes, a partir de reintroduccions fetes en el vessant francès. Aquests herbívors no entenen de fronteres i passen a la vall de Núria per trobar un ambient més assolellat trescant per la vall de Núria i, fins i tot, grups de marmotes que, expectants des dels seus caus, esdevenen, amb els seus xiulets característics, els vigilants d'aquestes valls.
Vall de Núria s'auto-defineix com un centre turístic singular, per el gaudir actiu de la natura, en equilibri amb el seu enton natural. El respecte al medi ambient form-a-part de la cultura de tot l'equip humà que hi treballa i de tots els projectes de rehabilitació que s'han dut a terme.
Els edificis bioclimàtics, les mesures de control i d'estalvi d'energia, el sofisticat sistema de depuració d'aigües de tot el conjunt, la selecció de tot tipus de residus, l'aprofitament de l'aigua per generar energia,la reforestació i la regeneració de la vegetació autòctona, els hàbitats preparats de forma especial per a la truita de riu o la granota roja... són només uns quants exemples d'aquesta vocació de preservació que ja forma part del bagatge cultural, religiós i tradicional d'aquesta vall, que ha esdevingut un referent d'evolució i adaptació de forma respectuosa envers el seu entorn i els seus orígens.


Les modificacions realitzades al llarg dels anys als edificis del voltant de l'església, li han donat la forma actual, que, en certa manera, recorda una “U”. La façana principal del santuari s'obre davant del llac. Darrere, s'alcen imponents el Roc de la Malé i la coma d'Eina. El temple i la Casa de l'Església són al cor del santuari. A l'interior del temple, es pot observar la imatge romànica de la Mare de Deu de Núria, aixi com la creu, la campana i l'olla de sant Gil. En el mateix indret, hi ha l'exposició “Núria: una vall a l'entorn del santuari” . Cal destacar també el carilló del santuari, que es compon de vuit campanes, cadascuna de les quals toca una nota diferent.

L'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 1932, també anomenat Estatut de Núria, fou el primer estatut d'autonomia redactat a Catalunya. De caràcter sobiranista, l'Estatut fou impulsat pel llavors president de la Generalitat, Francesc Macià, i aprovat en referèndum pel 99% dels votants. L'avantprojecte de l'Estatut va ser enllestit el 20 de juny a Núria, i fou aprovat al Parlament espanyol el 9 de setembre de 1932.
El Cremallera de Núria és la línia ferroviària que connecta Ribes de Freser amb Queralbs i la Vall de Núria, a la comarca del Ripollès. Juntament amb el de Montserrat és l'única línia ferroviària de tren cremallera que hi ha a la península.

Les obres per a construir la línia del tren cremallera de Núria van començar el 24 de maig de 1928. Tot i que es calcula que en la construcció van participar uns vuit-cents homes, la magnitud d'aquesta féu que, en determinats moments, se superes el miler de treballadors. La construcció de la via, junt amb els túnels i els ponts necessaris, es va iniciar simultàniament a Núria i a Ribes. Els rails, que no es van començar a instal·lar fins a principis de l'any 1930, es van posar en sentit ascendent, d'aquesta manera, les locomotores que provarien el bon resultat de les obres també podrien traslladar treballadors i materials.



El 30 de setembre de 1930 es va fer un primer viatge de prova amb una locomotora de vapor que venia de Montserrat i el 22 de març de 1931 es va inaugurar oficialment el cremallera de Núria.




Extret en bona part de: ca.wikipedia.org/wiki/Vall_de Núria.






dimarts, 23 de setembre del 2014

COMPENDI DE LA HISTORIA DE CATALUNYA - CAPITÍTOL IV


ESTAT Y CIVILISACIO DE CATALUNYA

EN TEMPS DELS ROMANS



23.    Organisació administrativa y judicial.- Catalunya formava part de la provincia Tarraconense y estava dividida en Convent juridichs ó audiencies pera la administració de justicia.  Dintre les provincies hi havia colonies que tenían los matexos privilegis y lleys propies; y ciutats lliures, confederades, y etipendiaries, que tenían llurs concells ó curies.
Entre les moltes poblacions catalanes que'ls romans fundaren, engrandiren ó donaren nom, merexen citarse:  Tarraco (Tarragona), Dertosa (Tortosa), Barcino (Barcelona), Gerunda (Girona), Aqua Calida (Caldes), etc.

24.   Vies ó camins.-  Catalunya estava creuada per moltes vies, especialment per la augusta que venint de Roma passava per Girona, Barcelona y Tarragona; les altres unian les ciutats y pobles entre sí.  Aquestes vies estavan magníficament empedrades y de tant en tant hi havia pedres miliaries hon se trobavan assenyalades les distancies.


25.  Aqüeductes, ponts y círcos -.  Los aqüeductes eran soterranis ó aparents; los primers consistían en galeríes de mina, y los segona en archs sobreposats, com lo de Tarragona.  Peró en cap construcció prengué l'arch formes tan atrevides com en los ponts; entre altres poden citarse, lo de Manresa y un fragment de lo del Diable de Martorell.  Construhiren també 'ls romans circus y teatres en Tarragona y Barcelona; los primers tenían la forma circolar y 'ls segons semi-circolar.


26.  Agricultura, industria y comerç -.  Les villae ó masies de que's troban restos per tot Catalunya, foren centre de conreu d'estesos territoris hon treballavan esclaus, y s'hi cullía 'l ví, l'oli y 'ls fruyts que eren enviats á Roma.  De les mines de Llivia s'estreya 'l coure y de les dels Pirineus la plats.  Les arts y oficis de les ciutats estavan agremiats, predominant los de la orfebrería serralleria y texits de lli y seda molt estimats dels romans.  Aquest desenrotllo agrícola é industrial estava sostingut per un actíu comerç molt més gran en lo esterior que en l'interior, arribant á tenir fama de ponts comercials de primer ordre los d'Emporion, Barcino, Tarraco, y Dertosa.

27.  Arquitectura .-  Los romans portaren á Catalunya la seua arquitectura quals elements constitutíus eran la columna y l'arch semicircular, y la aplicaren als temples y especialment á les obres públiques.  Son innombrables los restos que d'aquesta época encara se conservan en Catalunya; á los ja citats poden afegirshi: la torre dels Scipions, l'arch de Bará, la torre del Breny y les columnes d'Hércules.  Les belles arts estavan molt adelantades segons demostran los fragments d'estátues y frisos que's troban.

28.  Letres y ciencies .-  Los romans imposaren lo llatí no sols com á llengua oficial sinó també com idioma popular, pero's barrejá ab les antigues paraules ibériques resultant una llengua nova.  A mida que la corrupció portava á Roma á la decadencia literaria, anava brillant y s'imposava la nostra literatura.  Los millors escriptors catalans d'aquesta época eran cristians, y entre los més notables poden esmentarse:  St. Pacia, bisbe de Barcelona;  St. Damás, papa; St. Oraci, arquebisbe de Tarragona;  St. Victor, bisbe de Barcelona;  y Oronci, historiador.









COMPENDI DE LA HISTORIA DE CATALUNYA - CAPITÍTOL III

LOS ROMANS EN CATALUNYA
Desde 205 (abants de J. C.) á 400 (després de J. C.)




15.    Resúm d´aquesta época.- La estada dels romans en Catalunya comprén una época de 614 anys que´s divideix en dos períodos.   Lo primer, ó de la lluyta per la independencia, durá 189 anys, desde la espulsió dels cartaginesos fins á la subgecció de Catalunya als romans en temps d'August (19).   Aquest período está caracterisat per les seguides rebelions y lluytes en que´ls catalans demostraren llur amor á la independencia  y llur valentía, y´ls romans una crueltat gran.   Lo segón período, que comprén 428 anys, comença ab August y acaba ab la ocupació dels Goths.   Es un período de pau y civilisació aumentada pel cristianisme que s´arrela á Catalunya ab la sanch de innombrables mártirs.

16.    Lluyta per la independencia.   Indibil y Mandoni.- Los catalans qui no veyan en los estrangers mes que tirans y esplotadors de la riquesa de nostre pays, començaren una gerra en nom de la Independencia á les ordres dels ilergetes Indibil y Mandoni, qui ja havia lluytat contra´ls cartaginesos y celebrat tractats ab Scipió.   Foren derrotats y se sotmeteren, peró fou per poch temps, donchs havent marxat á Roma Scipió, los catalans tornaren á axecarse lluytant contra Leutul y Manli, enviats contra ells.   Indivil murí en la batalla y Mandoli fou crucificat.

17.    Lo Consul Cató .- La anérgica lluyta de Catalunya contra´ls romans fou causa de que´l crit de independencia s´estengués per tota la Península.   Roma enviá aleshoras al consul Cató, qui al desembarcar en Empurias ja tingué de lluytar ab los del pays, se tralladá á Tarragona, y haventse axecat los Bergistans, Cató decretá lo desarmament de tots los ibers de l´Ebre als Pirineus;  los Sedetans, Suesetans y Ausetans se li sotsmeteren, peró no axis los Lacetans qui, vivint en la part montanyosa y en afraus inaccessibles, pogueren resistir millor.

18.    Rebelió y triomf de Sertori.- A Roma hi havia guerra civil.   Sila dominava tiránicament aborrit dels partidaris de Mari, entre´ls quals se feu célebre Sertori qui´s guanyá les simpatíes generals y proclamá la independencia d´Espanya.   Catalunya seguí la seua causa ab entusiasme, auxiliantlo ab grans forces, especialment los Ausetans, peró Sertori fou assessinat en un ápat en Etosca (Aytona) l´any 73, per Perpenna.   Los catalans qui l´acompanyavan se mataren, ja pel sentiment que´ls hi causá aquella trahició, ja pera no rendirse.

19.    Cessar en Catalunya.- La enveja fou causa de que s´encengués una nova guerra civil entre Cessar y Pompeius, pacificador de les Galies lo primer, y d´Espanya lo segón.  Catalunya fou lo teatre d´aquesta rivalitat, donchs aqui tenía Pompeius lo seu exércit.   Cessar vingué á Catalunya y trobá la host pompeyana, manada per Petrius y Afrani, fortificada en la vall del Segre y ciutat de Lleyda;  gracies á la tactica militar d´aquell general la ciutat fou encerclada y´ls pompeyans se vegeren obligats á retirarse riu avall, peró foren rodejats per les tropes de Cessar y tingueren de rendirse (49).  Aquest fet important fou causa de que tot Catalunya se sotmetés al vbencedor; exemple que fou seguit per los altres pobles d´Espanya.

20.    Catalunya sots l´imperi.- Catalunya gosá de pau y de certa protecció en temps del primer emperador de Roma, Octavi August, qui vingué á Tarragona estantshi un any.   Aleshores començá la época de més esplendor de la Catalunya romana, vivint ab certa autonomía y sense que desapareguessen les seues regions ó comarques históriques de que havén parlat, aytals com los Ilergetes, Lacetans, Ausetans, etc.; aquest benestar material anava aumentant mentres l´imperi se´n anava á la posta.

21.    Lo Cristianisme en Catalunya.- En temps de August nasqué´l Cristianisme que tan poderosament havia de influhir en lo mon.   La tradició assegura que´l apóstol Sant Jaume vingué á Catalunya (42) de pas cap al Nort d´Espanya, y que Sant Pau desembarcá á Tarragona junt ab sos dexebles (59) qui s´estengueren per les costes catalanes predicant lo Evangeli.   Allavors les princvipals ciutats començaren á tenir Bisbes qui predicavan la divina paraula sense interrupció.

22.    Mártirs catalans.- Catalunya acullí lo cristianisme benévolament, haventhi molts mártirs en les primeres persecucions.   En la primera, decretada per Maximí, fou martiritsat l´hermitá de Brufaganya, Sant Magí (235); en la de Galieno, Sant Fruytós, bisbe de Tarragona (260); y en la del terrible Diocleciá, foren mártirs Santa Eulalia, Sant Sever, Sant Narcis y moltíssims altres.   Ab la conversió de Constantí (306) se seguí la pau, y gracies á ella se estengué rápidament lo Cristianisme.